[Entrada 408]
«Be water, my friend» [Sigues aigua, amic meu]
Bruce Lee (1940-1973), artista marcial, actor, cineasta, filòsof i escriptor.
Em van ensenyar que el fred és l’absència de calor. He vist que en filosofia es considera que el mal és l’absència del bé. Per tant, si estudiant la calor es coneix el fred, estudiant el bé també establiren que és el mal.
Hi ha filòsofs com Plató que parlen de bé i de bellesa com una mateixa cosa. Òbviament, les idees de bellesa d’aquests filòsofs disten del concepte ordinari de bellesa, és a dir, de la bellesa que es defineix com un conjunt de gràcies o qualitats que desperten un sentiment d’admiració.
Si entenem que el bé és, com diu el diccionari, «allò que procura un avantatge, una utilitat, una satisfacció, una felicitat, un benestar», veiem que el bé té un alt component subjectiu, les satisfaccions, el sentiment de felicitat o de benestar són subjectius. Jo crec que en general entenem com a bé allò que d’alguna manera ens resulta favorable, i això em fa pensar, doncs, que des d’aquest punt de vista, el bé és una cosa relativa a cada persona. Allò que pot ser favorable per a uns pot ser desfavorable per a uns altres. Per exemple, l’enriquiment d’uns generalment comporta l'empobriment d’uns altres. És a dir, que el bé d’uns pot ser el mal dels altres. Si ens ho miréssim des del punt de vista del món de la competició i la competència resulta que el bé és una cosa ben escassa, ja que el vencedor és un i els perdedors són molts. El desequilibri és total.
Potser per això els Evangelis ens parlen de justos: «Feliços els qui tenen fam i set de ser justos» (Mt, 5, 10). Potser hem d’entendre el bé com la justícia, com allò que és equitatiu. Però és justa la natura? Dona a cadascú el que li cal o un s’ha d’espavilar per aconseguir-ho? L’home bo és aquell que és més equitatiu enfront d'una natura cruel? El bé es limita a això a l’equitativitat? O és al revés, el bé és la natura amb les seves lleis i nosaltres som qui hem d’adaptar-nos a ella? Són els justos aquells qui saben respectar la natura?
Pot ser que tinguin raó els pensadors orientals i el que hem de fer és ser com l’aigua que s’adapta al seu recipient, al seu entorn? Una aigua que flueix i que de vegades colpeja amb força? (He de confessar la meva ignorància sobre Tao, el Zen, Buda o els vedes. També sobre les cultures orientals. Tinc idees molt vagues sobre les diferències entre les creences i cultures d’occidentals i orientals. Sé que n’hi ha, especialment pel que fa al tractament d’emocions, sentiments, i passions... I no en sé gaire cosa més.)
Crec que totes les coses es poden expressar amb un llenguatge planer, a l’abast de la majoria dels humans, per això expressaré el meu pensament de la manera més simple que pugui. Amb els coneixements que tinc, estic convençut que el bé és tot allò que és favorable a la natura, que s’hi adapta bé. De fet, vivim a la natura i de la natura, perquè som part d’ella i tot allò que li sigui favorable ens és favorable perquè som natura. I tot allò que la perjudica ens acaba perjudicant, tard o d’hora.
Per acabar de ser formal, us hauria d’explicar que entenc per natura. El diccionari de l’IEC hi diu que és: «l’Univers considerat com un tot i dotat de lleis». Crec que defineix perfectament la meva idea del que és la natura. Les lleis de la natura no són lleis escrites i no les coneixem del tot, només en part. Les hem anat coneixent a poc a poc i hem de confiar en la ciència perquè ens les acabi de desvetllar. Tot el que compon l’Univers des de la partícula més petita al cos més gran, des del sistema més insignificant a tots els elements de l’Univers junts, tot això és la natura. I crec que respectar la natura és respectar les seves lleis i que això és obrar bé, això és fer el bé.
[Entrada 407]
No som més que una colònia de virus que viu en un gra de sorra en mig d'un desert immens.
Autor desconegut
Antigament, ens creiem en el centre de l’univers. Einstein ens ha explicat la raó que ens va dur a aquest engany. Des de la nostra posició veiem que tot gira al voltant de la Terra, quan en realitat és aquesta que gira sobre ella mateixa.
La Terra és el tercer planeta del sistema solar, atenent la seva proximitat al Sol, i l'únic astre que se sap que té vida. El Sol és descrit informalment com un nan groc, i lluny de ser el centre de l’univers, el sistema solar està situat a uns vint-i-set mil anys llum del centre de la galàxia. No s’ha pogut determinar un «centre» o una «vora» de l'univers, no tenim una referència per fixar la ubicació general de la Terra a l'Univers. Òbviament, està lluny de ser el centre de l’univers.
També ens hem cregut que érem un ésser especial, el rei de la creació: ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra. (Gn, 1, 28). De fet, no som més que un primat, un mamífer vertebrat, que té la capacitat de parlar i de raonar. A més, és considerat l’animal més cruel del món, tant per com tracta a la resta del món animal, com pel seu comportament amb la resta d’elements del seu entorn.
He encapçalat aquest text amb una frase que em sembla que recull molt bé el meu pensament respecte a la importància de l’espècie humana a l’univers. Es tracta d’un petit raig de llum que vaig trobar fa uns anys a internet, però que no he estat capaç de trobar avui, per això no puc dir qui n’és l’autor. Crec que no és la primera vegada que la faig servir.
Em sembla més que evident la supèrbia dels humans quan es van posar a imaginar quin era el seu paper en aquest univers que de moment és l’únic que sabem que existeix.
Ja he dit que no veig un altre sentit a la vida que la supervivència. La pregunta és si això requereix haver de suportar angoixa, patiment, i necessitat? La veritat és que no ho sé tot i que ho veig inevitable, almenys, de moment. Els humans som conscients d’aquest fet, els altres animals possiblement no en tinguin consciència, no ho sé, però els toca igualment haver de viure amb angoixa, patiment, i necessitat.
Sens dubte un món més just, podria apaivagar aquesta angoixa, patiment i necessitat; però podríem suprimir-ho del tot? És el que intenten les religions? Són necessàries aquestes religions amb els seus ritus, dogmes, morals i la resta de parafernàlia?
Segurament aquesta lluita per fugir de l’angoixa, el patiment i la necessitat sigui un dels motors que han mogut a la societat opulenta, és a dir, les capes més altes de la nostra civilització. Però una societat opulenta necessita, per poder ser opulenta, de l'explotació d’una gran part de la població. Mai, al llarg de la història de la civilització, les classes altes han passat de ser una petita porció de la població. Això vol dir que s’ha sotmès a passar força més angoixa, patiment i necessitat a la major part de la població, per reduir-ne la part d’aquesta que els tocaria a la minoria opulenta.
[Entrada 406]
«Déu no és ni ser ni racional ni coneix això o allò. Per això, Déu és lliure de totes les coses, i per això és totes les coses.»
«Si Ell no és ni bondat ni ser ni veritat ni U, llavors, què és? No és absolutament res, no és ni això ni allò.»
Eckhart de Hochheim (1260-1328). Mestre Eckhart, místic, filòsof, teòleg, i professor d'universitat.
Sens dubte, hi ha una relació biunívoca entre els humans i Déu. L'home ha necessitat Déu, però els místics, i ara penso en Simone Weill, ens diuen que Déu necessita l’home. Però Déu és un dels elements principals, si no el més important, d’aquesta realitat imaginada de la qual parlava Harari.
Ja he raonat que potser no és necessari un creador, que pot ser que l’univers, el nostre univers, sigui etern. Que hagi existit sempre i que continuï existint sempre. Els científics estudiosos de la física asseguren que el conjunt de matèria/energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. Parlem d’un Déu que ni es crea ni es destrueix.
Si existís un ésser creador que ha fet un món perfecte, quina necessitat tindria d’interferir en aquest món que ha creat? Ens necessita per alguna cosa? O és que, de fet, no existeix sense nosaltres? O és que només existeix a les nostres ments?
Es diu que Albert Einstein va afirmar que només podia creure en el Déu de Spinoza. La pregunta següent és: qui era aquest Spinoza?
Benedictus de Spinoza, més conegut com a Baruch Spinoza (1632–1677), va ser un filòsof neerlandès nascut al si d'una família jueva d'origen portuguès. Imbuït de l'exigència matematicoracionalista, que tant l'impressionà en Descartes, perseguí qualsevol rastre d'arbitrarietat en la concepció de la realitat: res no pot no ser necessari, determinat. Segons Spinoza Déu és la natura, i el va definir com una substància que abasta tot el que és real, tot allò que existeix. Considera que Déu és la mateixa realitat. A més, aquest Déu no necessita ser adorat ni estableix un sistema moral. Molts consideren a Spinoza el pare del panteisme, tot i que els coneixedors del seu pensament ho neguen, però, si més no, n’és ben proper.
Com va dir una vegada el meu net d’onze anys a un adult de seixanta-tres: no hi cap evidència de l’existència de Déu. Ara, per què el necessitem? Per què la ment humana ha necessitat a Déu? Potser la resposta en aquesta pregunta rau en la recerca d’una resposta a una altra pregunta que ens angoixa força més, què hi fem aquí? Per què hem de passar tota aquesta angoixa, patiment, i necessitat? Quin sentit té aquesta vida?
I si el sentit de la vida fos la vida mateixa? Podria ser que el «sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra» del Gènesi sigui el sentit de la vida? De fet, «som», això és innegable. I som socials, els primats vivim en tribus, no som éssers solitaris. Però som els habitants d’un petit planeta que gira al voltant d’una estrella poc important, en una galàxia que forma part de la Via Làctia. Voleu dir que som tan rellevants? Voleu dir que podem tenir un Déu preocupat per allò que fem o deixem de fer? Voleu dir que la nostra vida té un sentit més especial que la vida d’un llop o d’una oreneta? Tot plegat m’aproxima a les idees de Spinoza. No veig més sentit ni comesa a la nostra vida que sobreviure i garantir la supervivència de l’espècie humana en les millors condicions possibles.
La meva vida és independent de l’existència o no de Déu. Considero que no puc viure pendent d’una realitat imaginada. Més, quan tinc el convenciment que l’únic Déu que soc capaç de concebre només em podria demanar, i potser fins i tot exigir, el meu respecte a la realitat objectiva que em rodeja, és a dir, la natura. I aquesta és la meva base que m’ha de permetre definir bé i mal.
Les tendències actuals del pensament religiós parlen d’un Déu que no és tot poderós i que només té sentit per a l’home, un Déu que només existeix per a la humanitat; d’un Déu buit de contingut (com deia el mestre Eckhart) i d’una religió que (com deia Ramon Llull) no sigui més que netedat de pensament.
[Entrada 405]
Sembla que l’única cosa certa en la nostra vida és la incertesa. Vivim —i morim— aleatòriament.
Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), periodista i escriptor.
Uso el mot atzar per referir-me al que és fortuït, casual, com ho pot ser que em toqui una rifa o que un colom se’m cagui a sobre. Encetar aquest tema té sentit per a mi perquè molt em temo que la nostra realitat és fruit d’això, de l’atzar.
La mateixa conformació de l’univers, que suposem que deu el seu origen a una explosió, és fortuïta perquè una explosió, per molt controlada que sigui, té un component important d’imprevisible. Quan tirem una pedra no podem preveure amb exactitud on anirà a parar, i això és el passa després d’una explosió, sobretot si és descontrolada, com es creu que va ser el «Big Bang». El més probable és que si es produïssin dos «Big Bangs» diferents, els universos resultants fossin diferents, i, per tant, en una seqüència infinita de «Big Bangs» és molt poc probable que hi hagués dos universos repetits. D’això es dedueix que també és fruit de l’atzar la configuració de les galàxies, de la Via Làctia, del sistema solar, i del planeta Terra amb el seu satèl·lit, la Lluna.
Cada dia sembla més clar que l’aparició de la vida també és un fet casual. Les circumstàncies que van fer-la possible són força singulars. Una singularitat, que també pot haver-se donat en altres llocs de l’univers, però això no ho sabem. Hi ha o hi ha hagut altres planetes on s’ha format vida? Aquesta vida ha arribat a conformar éssers amb capacitats similars o superiors a les dels humans moderns? Existeix un lloc així avui en dia? A quina distància està aquest lloc de la Terra? Totes aquestes preguntes encara no tenen resposta.
Sabem que els mamífers van progressar després de la desaparició dels dinosaures. Haurien progressat de la mateixa manera els mamífers si no s’haguessin extingit els grans saures? No ho sabem, però tot apunta al fet que no és gaire probable. La causa de l’extinció no està clara, avui encara és objecte de debat, però totes les opcions parlen de casualitats: Un gran volcà, un asteroide, etc. Sembla clar que va ser algun fet que va deixar als dinosaures vegetarians sense font d’alimentació i això va acabar també amb els carnívors que s’alimentaven d’aquestes grans fonts de carn que eren els vegetarians. El que podem concloure que va ser la casualitat, l’atzar, qui va propiciar el progrés dels mamífers.
L’origen dels primats se situa en la mutació d’un rosegador ja extingit. I l’aparició dels homínids, se situa a la falla de Rift, a l’Àfrica. Una falla que va començar a estendre's al voltant del miocè fa uns 25-22 milions d'anys. La formació d’aquesta falla va propiciar un canvi climàtic a la regió que va deixar als primats arborícoles sense el seu medi, sense arbres. Només van triomfar aquelles espècies que van tenir la sort (l’atzar una altra vegada) d’evolucionar i adaptar-se, tant en l'àmbit de l'alimentació, com en el de la forma de locomoció. El bipedisme apareix en aquella evolució. També l’alimentació omnívora. Els qui van adoptar l’alimentació primer a la carronya que deixaven els predadors i els altres carronyaires, els qui van saber trencar els ossos per menjar-se’n el moll, van evolucionar cap a un desenvolupament del cervell que els va permetre, en un segon pas d’evolució, poder caçar i pescar... La formació d’aquesta falla i el canvi climàtic subsegüent i totes les circumstàncies que ho van envoltar van permetre a alguns dels primats evolucionar cap als homínids bípedes, però no hi ha un pla concret, sinó un cúmul de casualitats. Van triomfar aquestes opcions, però també ho podien haver fet unes altres.
Segurament, la intel·ligència humana no s’hauria desenvolupat sense la capacitat de modulació del so que va permetre desenvolupar el llenguatge parlat. Una fonació que va ser possible per una baixada de la glotis. Hi ha qui defensa que el neandertal, tot i tenir el cervell més gran que l’home modern (a qui em costa denominar sapiens) tenia una capacitat de fonació menor, i probablement això el feia més rudimentari en la seva capacitat de raonar i comunicar-se. Tot i que hi ha evidències de la convivència i fins i tot la hibridació de sapiens amb neandertal (no és casual que els europeus tinguem entre un dos i un quatre per cent del nostre genoma compartit amb el seu), neandertal no va tenir èxit i es va extingir. Quan i com es va produir aquesta baixada de la glotis que va permetre parlar? Per què es va produir? El que està clar que va tenir més èxit que les altres opcions.
[Entrada 404]
A mesura que el temps ha anat passant, la realitat imaginada s'ha anat fent cada vegada més poderosa, de manera que avui dia la mateixa supervivència de rius, arbres i lleons depèn de la benevolència d'unes entitats imaginades com ara déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Crec que la imaginació és una de les capacitats que caracteritza la ment humana i estic convençut que la resta dels animals que ens acompanyen a la Terra no tenen aquesta capacitat. De fet, la imaginació és la base de la creativitat. Amb la imaginació hem creat móns que probablement no existeixen. L’univers de la literatura de Tolkien pot ser un exemple del que vull dir. Però la mitologia grega, un món de deus terribles, també ho és. A més a més, hi ha tota una realitat imaginada que s’ha incorporat a la vida de la humanitat i ha estat el motiu que ha justificat l'activitat de bona part de la història de la humanitat: déus, nacions, corporacions, etc.
Un dels artífexs de la realitat imaginada ha estat Plató, el filòsof de l'antiga Grècia que, possiblement, més influència ha tingut en el pensament occidental, en clara competència amb el seu deixeble Aristòtil. Ell i els seus seguidors van desenvolupar el platonisme, també anomenat, realisme platònic. La base del qual és l’existència d’«universals». Els universals no tenen una existència física, sinó que existeixen en un sentit més ampli i abstracte. El concepte central del pensament platònic és la teoria de les idees: L'única existència veritable es troba en les idees, eternes, immutables, perfectes, de les quals els objectes particulars en són còpies imperfectes.
La metàfora de la caverna, és molt bona per explicar l’abstracció que és una de les capacitats de la ment humana. Davant d’una multitud d’objectes amb respatller que serveixen per a seure individualment, l’home ha arribat a definir-los amb una sola paraula: cadira. Això és l’abstracció. Existeixen cadires ben diferents com la Gaulino dissenyada per Òscar Tusquets, i la Cesca Chair dissenyada per Mercel Brauer que poden ser dos exemples de cadires ben diferents. Segons Plató aquestes no són més que còpies imperfectes d’una cadira immutable i perfecta que només existeix en el món de les idees. Una pura abstracció que ell en diu la realitat. Una realitat que només existeix en la ment, una realitat imaginada. D’això es dedueix que els universals de Plató només existeixen en la ment humana, com els números o les lletres.
En la seva obra, Sapiens, Yuval Noah Harari ens diu una cosa evident, una obvietat que val la pena no oblidar: «la veritable característica única del nostre llenguatge no és la capacitat de transmetre informació sobre els homes i els lleons, sinó la capacitat de transmetre informació sobre coses que no existeixen en absolut. Que nosaltres sapiguem, només els sàpiens poden parlar sobre unes entitats que no han vist, tocat ni olorat mai.» Perquè el món de les idees ho suporta tot, sigui real o fictici, sigui veritat, fals o directament mentida. La falsedat es diferencia de la mentida pel fet que una mentida té intenció d’enganyar, mentre que la falsedat pot ser fruit un error, d’una percepció equivocada, o d’un engany que ens han transmès i que hàgim donat per verídic. No podem assegurar que totes les realitats imaginades (déus, nacions i corporacions) siguin enganys o falsedats, però és innegable que poden ser-ho. I tots els sàpiens som susceptibles de ser enganyats. I com diu la locució llatina antiga «errare humanum est» (equivocar-se és humà, que en català hem convertit en, qui té boca, s’equivoca), i, pot ser que, quan més ens equivoquem més humans som.
Entre el llenguatge i el pensament hi ha una relació íntima. L’un condiciona l’altre i l’altre condiciona a l’un. Hi ha qui afirma que «no es pot pensar allò que no se sap dir» i, per contra, els pensadors inventen termes i expressions per poder donar forma a allò que pensen. Per això els idiomes van més enllà de la seva comesa de comunicació i acaben per ser un vehicle del pensament i d’una certa forma de concepció del cosmos. Un idioma acaba duent incorporada una càrrega ideològica.
Pot ser que sigui perquè m’agrada tocar de peus a terra, astrològicament vaig néixer sota un signe de terra, que el món de les idees sempre se m’ha fet llunyà i difícil d’entendre, i ara que hi estic entrant més a fons encara el veig més lluny del meu pensament. I amb això no vull dir que sigui ni millor ni pitjor que el pensament que em mou, simplement és diferent. I per a mi imaginat, especulatiu i, probablement, erroni. Per què ens hi hem aferrat d’aquesta manera? Per què bona part de l’activitat de la civilització està justificada per aquesta realitat imaginada?
[Entrada 403]
La majoria de les idees fonamentals de la ciència són senzilles, i per norma general, poden ser expressades en un llenguatge comprensible per a qualsevol persona.
Albert Einstein (1879–1955), físic
A la realitat objectiva hi ha evidències d’un espai de tres dimensions i que en aquest espai hi ha moviment, és a dir, hi ha objectes d’aquesta realitat que canvien de lloc, que es desplacen d’un lloc a un altre. L’home modern amb la seva capacitat d’abstracció ha estudiat aquest desplaçament, i ha vist que no sempre es produeix d’igual forma. En uns casos el canvi de lloc és molt ràpid, en altres no ho és tant. D'aquetes observación surten les idees de velocitat, acceleració, i molt especialment la idea del temps. El temps no és més que la entre relació la distància que recorre un objecte en desplaçar-se i la velocitat a la qual ho fa. La velocitat és perceptible, el temps no. La percepció humana del temps és relativa, no costa el mateix de passar una hora xalant com un infant que patint una situació desagradable o dolorosa.
El filòsof presocràtic, Heràclit d'Efes, va afirmar: Panta rei, tot flueix, tot es mou. Ara sabem que això és així, que tant al nivell micro hi ha partícules (de les molècules i àtoms) que es mouen, com al nivell macro els cossos del cel (nebuloses, constel·lacions, estrelles, planetes, etc.) estan en moviment constant. Mesurem els dies i els anys en funció del moviment del nostre planeta. I els rellotges, fins i tot els més moderns i sofisticats, utilitzen el moviment per mesurar el temps. Però el temps no existeix a la realitat objectiva, a la realitat perceptible, és un concepte que hem inventat per situar-nos dins d’aquest fluir continu del nostre univers.
Sense espai no hi ha moviment i sense moviment no percebríem l’espai, per tant, sense espai no hi ha temps i sense temps tampoc té sentit l’espai. Un ésser que estigués fora d’aquesta realitat espaitemps (o més ben dit, espai-moviment), no podria ser etern, no tindria temps, seria atemporal, és a dir, una altra cosa. I des del nostre punt de vista, no tindria existència. Potser per això, perquè a molts ens costa molt d’entendre l’existència d’un ésser que està fora de l’àmbit espai/temporal, Déu, ens resulta inconcebible. En canvi, si podem creure en allò que ens diu la ciència que basa les seves teories en evidències.
El temps flueix contínuament. El futur és allò que encara està per succeir i el present és un instant que percebem quan ja ha passat, resulta, doncs, que sempre vivim del passat, del que ja ha succeït, perquè el present se’ns escapa: tempus fugit. Si ens parem a pensar-ho, tot plegat ens genera inestabilitat, incertesa i inseguretat, però hem après a viure en aquesta realitat objectiva on el temps flueix i desapareix deixant només un rastre en la memòria. Memòria que es perd amb nosaltres. Un món on tot és perible, tot té un principi i un final, començant per la vida, la vida de les persones, i la pregunta és: per què existim? Quina és la raó de l’existència, l’atzar?
[Entrada 402]
De tots els qui no tenen res a dir, els més agradables són els qui ho fan en silenci.
Nicolas Chamfort (1741-1794), escriptor
Des que a començaments del segle XX que Albert Einstein va formular E=mc² (l’energia que pot desprendre un cos és igual al producte de la seva massa pel quadrat de la velocitat de llum) que sabem que de fet matèria i energia són intercanviables. Una idea que potser costa d’entendre, però salvant les distàncies conceptuals podríem fer un símil molt a l'abast de tothom basat en els estats de l’aigua: el gel és aigua sòlida, tot i que la majoria d’aigua del planeta actualment és líquida, a més, per sobre dels 100 °C l’aigua es transforma en un gas que en diem vapor d’aigua. Sigui en forma de gel, neu, aigua líquida o vapor, tot és aigua. De la mateixa manera i atès que la velocitat de la llum és constant (exactament 299.792.458 metres per segon), la matèria i l’energia també són dues formes d’una mateixa cosa, per a la qual no tenim nom.
El problema és que transformar matèria en energia o energia en matèria no és tan fàcil com fer passar l’aigua d’un estat a l’altre. De fet, com que no soc enginyer nuclear he de confessar que ignoro com fer-ho, però sé que l'energia atòmica surt d’aquí. Entre les realitats objectives hi trobem, doncs, aquesta dualitat matèria/energia.
La teoria del Big Bang es basa en el fet constatat que l’univers s’està expandint perquè s’ha observat que els objectes del cel s’estan separant. Aquest fet, l’expansió de l’univers, junt amb la dualitat matèria/energia, ha fet pensar que l’origen de l’univers podria ser una gran explosió. Una teoria que actualment és molt acceptada perquè encaixa molt bé amb aquests fets, però que no en tenim, encara, prou evidències.
Aquesta teoria planteja que l'Univers fou originat per una singularitat d'infinita densitat de matèria i/o energia que va explotar. Des de llavors l'espai s'ha anat expandint i els objectes que s'han anat formant s'han anat situant cada cop més lluny els uns dels altres.
Com es va originar aquesta singularitat? No se sap, però per entendre per on poden anar les coses dedicaré unes línies a parlar dels forats negres que s’han detectat a l’espai, i que encara són uns grans desconeguts. Es defineixen com a una concentració de matèria d'altíssima densitat, tal que la seva força gravitatòria és tan elevada que la velocitat d'alliberament és superior a la velocitat de la llum. En el centre d'un forat negre, segons prediu la relativitat general, hi ha sempre una singularitat, un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero. No us sona a la singularitat que va donar origen alBig Bang?
Basat en tot això hi ha una teoria oscil·latòria. Aquesta parteix de la idea què hi haurà un moment que l’Univers deixarà d’expandir-se i, llavors, començarà a contraure’s (per la llei de la gravitació universal que Einstein va corregir amb la seva teoria de la relativitat general) i ho farà fins a tornar al seu origen, a la singularitat de densitat infinita. La idea d’aquesta teoria oscil·latòria és que llavors es produirà un nou «Big Bang», i tot tornarà a començar. D’aquesta manera, s’iniciaria un nou cicle d’expansió, contracció i explosió. Podria ser, doncs, que es tractés d’una oscil·lació infinita, sense fi ni principi, és a dir, eterna. En aquest cas no caldria una creació. Això ens presenta un món sense creador, però, d’on hauria sortit tot plegat? És el mateix que podríem plantejar-nos d’un ésser creador, d’on ha sortit el creador? Em costa creure en coses sobrenaturals, no en tenim cap evidència.
[Entrada 401]
Des de la Revolució Cognitiva, doncs, els sàpiens viuen en una realitat dual. D'una banda, la realitat objectiva de rius, arbres i lleons; de l'altra, la realitat imaginada de déus, nacions i corporacions.
Yuval Noah Harari (1976), historiador. Fragment de Sàpiens: Una breu història de la humanitat
Amb aquest text començo una sèrie orientada a intentar posar ordre al meu pensament. La meva experiència em diu que una manera de posar ordre en el pensament és intentar explicar-lo. A més, amb una mica de sort podria obrir un debat interessant que podria arribar a ser enriquidor si sabéssim evitar les creences personals i els dogmes, és a dir, les veritats indiscutibles. Amb creences, emocions i veritats indiscutibles (o dogmes) no veig possible un debat real.
Començaré pels elements més bàsics del meu coneixement i de les meves ignoràncies. Això darrer ho dic en plural perquè aquestes són moltes perquè ignoro molt més que no pas sé.
He de confessar que soc una persona de ciències. De molt petit em vaig sentir atret per la tecnologia. Els tramvies dels carrers de Barcelona em tenien fascinat. També pels ferrocarrils. I després d’adolescent vaig optar per l’estudi de la ciència i la tecnologia. El meu pensament es basa en aquests coneixements i en la idea aristotèlica que una afirmació científica necessita evidències.
La ciència és, actualment, un fet coral, fruit d’un debat permanent, que va desvelant a poc a poc noves veritats. Allò que un d’ells afirma, és rebatut o confirmat pels altres experts en aquella matèria. Això m’ho va fer entendre el professor de química que vaig tenir a primer de carrera, el Sr. Díaz. A ell també li dec haver entès de què va la química, cosa que cap dels meus professors del batxillerat havia aconseguit.
Bé, aquest professor feia un símil que podria servir per entendre què representa un avenç científic. Començava dient: imaginem que tenim un llum darrere d’un nombre no determinat i desconegut de vels i que cada vel estigués penjat com una cortina. Doncs bé, cada vegada que poguéssim descórrer una d’aquestes cortines ens donaria una miqueta més de claror. No sabríem quan lluny estem encara del llum, ni quantes cortines ens quedarien per descórrer. Per tant, encara no tindríem una idea fiable de com és aquest llum, però cada vegada que descorreguéssim una de les cortines tindríem una miqueta més d’idea de com és. Una idea que encara podria ser força equivocada, però una mica més encertada que aquella que teníem abans de treure el vel. Un avenç científic vindria a ser com treure un d’aquests vels. Desvelar vol dir això, mostrar allò que està amagat. A poc a poc la ciència, sense dogmes ni idees prefixades es va aproximant més a la llum de la veritat. Però no sabem, ni podem preveure, quin és el darrer vel, ni quan s'arribarà a descórrer-lo, si és que s'hi pot arribar. Així, doncs, a la ciència li passa el mateix que a la resta dels humans, que ignora més que pas sap.
Hi ha qui diu que la ciència és la nova religió, però la ciència no promet res ni té veritats absolutes, només és una recerca permanent de la veritat. D’altra banda, crec que es pot assegurar que la ciència diferencia clarament que és realitat objectiva (perquè se n’han trobat evidències) del que és realitat imaginada (perquè són pures teories pendents de refrendar amb evidències).
De fet, hi ha branques de la ciència que tracten només d’aquesta realitat imaginada, perquè intenten donar resposta a qüestions de les quals no se n’ha trobat evidències sòlides que refrendin cap de les diferents opcions o teories. Una d’aquestes branques és aquella que tracta sobre pensament, és a dir, la filosofia. Una ciència que va iniciar-se com a la recerca del coneixement de la realitat, però que va s'ha quedat en el món de l’especulació.
Evidentment, hi ha molts temes que m'agradaria tractar si me'n surto, com l’individu, el fet social i els models de societat que em semblen acceptables, el sentit de la vida, el concepte Déu i la seva possible existència, etc. Encara no tinc un pla perfilat, aniré improvisant sobre la marxa. Això comporta uns riscos que assumeixo i soc conscient que em poden obligar a reescriure els articles que ja hagi publicat. Que s’hi vol fer?
[Entrada 400]
Ya no estamos en edad | de quedarnos con las ganas
Rombai (2014) «Noche loca», fragment
―Un dia has de venir a casa meva ―va dir en Dani.
―El dia que vulguis ―va respondre en Marçal. Ja feia dos anys del dia que li havia donat el pendrive i sis, de la mort d'en Joan. Es va sorprendre que el convidés, no esperava que allò es produís. Bé, va pensar, potser ja era hora. Li pesava no haver estat mai a la casa actual d'en Dani.
―Et convidaré a sopar amb la condició que no portis res, ni tan sols una ampolla de vi.
―Duré el que em doni la gana, només faltaria! Soc ben lliure de fer-ho...
―I jo de no deixar-te entrar ―va respondre somrient i van riure.
Un mes més tard en Dani va trucar a en Marçal i van quedar per sopar un dimarts al vespre. Et va bé venir un dimarts? Havia preguntat en Dani i el Marçal va respondre amb una altra pregunta: Ha de ser en dimarts? Llavors en Dani va dir tallant, sense donar alternativa: el dimarts és el meu dia lliure. Va haver de passar molt de temps abans que en Dani li expliqués que en Joan i ell havien acordat que el dimarts eren d'en Dani, que en Joan el deixaria sempre sol perquè fes allò que volgués. Van quedar el dimarts de la setmana següent.
En Marçal va comparèixer amb una ampolla de vermut de Reus, ben freda.
―Ja pots marxar ―va dir-li en Dani tot seriós així que va veure l'ampolla.
―Si et quedes amb l'ampolla, marxo ara mateix. És un regal per al meu amic.
―Molt bé, et pots quedar, però no l'obrirem avui.
―D'acord.
Es van fer un petó. En Marçal va notar que no era el petó que es fa a un amic que ve a sopar i a conèixer la casa. Va dur-lo a la cuina on el sopar ja estava a punt i van posar l'ampolla de vermut a la nevera. Abans de començar a sopar en Dani li va ensenyar la casa. Li va estar explicant els canvis que havia fet per poder alliberar-se del record d'en Joan. Van acabar al dormitori actual d'en Dani. Allà en Dani li va fer un altre petó. En Marçal va entendre de seguida el que volia dir aquell petó i van acabar follant com el que eren, dos follamics que fa anys que no es veuen.
―T'he trobat molt a faltar ―va confessar en Marçal― No he follat mai millor que quan ho he fet amb tu.
―Jo també m'ho passo molt bé amb tu. Ets fill de ton pare ―va respondre amb un somriure.
―M'has fet venir per això?
―Entre altres raons. Crec que t'havia de dur a casa meva, que havia estat injust amb tu.
―Gràcies! ―en Marçal va fer una pausa― Gràcies per convidar-me i per follar amb mi. ―Es van fondre en un llarg petó.
Després van obrir l'ampolla de vermut i van fer un aperitiu abans del sopar. Després del sopar en Marçal va acomiadar-se amb una pregunta.
―Tornem a ser follamics,oi?
―Evidentment.
A partir d'aquell dia van anar quedant els dimarts. Primer cada tres o quatre setmanes, després cada dues i finalment cada setmana. Quan en Marçal li va confessar que ell i la Mar havien deixat de fer-ho, van començar a quedar a dinar el divendres, i passaven bona part de la tarda al llit, després solien fer una curta migdiada.
En Marçal va deixar el follamic de torn, que en aquell moment tornava a ser en Guillem, per què en Dani no deixava espai per a més. I com es diu al final del conté. En Marçal va ser feliç tenint una família, dos bons fills i un follamic amb qui podia comptar per a tot, perquè per davant de tot era un bon amic. Un veritable amic. En Dani no va poder oblidar mai en Joan i menys ara que l'havia substituït pel seu fill a qui estimava d'una altra manera, però el noi tenia una polla quasi igual que la del seu pare i el feia gaudir tant o més. I les notícies que en tenim és que la cosa segueix igual a data d'avui.
FI
Un amic és aquell que arriba quan tots els altres ja han marxat.
Albert Camus, escriptor i filòsof (1913-1960)
Barcelona, 24 de maig de 2023
[Entrada 399]
Els veritables amics són difícils de trobar, difícils d'entendre i impossibles d'oblidar.
Autor anònim, o desconegut,
si més no, per a l’autor d’aquest relat.
A partir d'aquell dia en Dani i en Marçal van reprendre l'amistat on l'havien deixat. Bé, mai les coses tornen a ser com eren, mai tornen a com havien estat. En Dani havia perdut el seu amant i en Marçal havia perdut a son pare. Van compartir el dol sense que això volgués dir que en parlessin explícitament.
El dia de la retrobada en Marçal no es va atrevir a parlar de son pare ni li va donar el pendrive que havia preparat. Va passar molt de temps abans que s'atrevís a treure el tema.
―Recordes el text que vaig llegir el dia del comiat del meu pare?
―Com vols que l'oblidi? Encara em dol que llegissis allò en veu alta.
―Quan la família em va demanar que digués alguna cosa sobre mon pare, em vaig posar a remenar el seu ordinador a la recerca d'alguna cosa que m'inspirés.
―I vas entrar en la seva intimitat.
―Doncs sí. Allà vaig trobar allò que no buscava, però em va semblar interessant que tant ell com jo donéssim tanta importància al sexe, que els dos ens ho féssim tant amb homes com amb dones, els dos tinguéssim una única dona, tot i que ell s'havia enamorat d'un noi, tu ―va dir tot fent una pausa―. I es va quedar amb tu fins al final. Jo vaig anar canviant d'amant sense gaires problemes. Diria que el que més em va sorprendre és que fos ell el motiu que deixessis de follar amb mi.
―I vas llegir allò per despit...
―Crec que no. Més aviat vaig voler compartir amb tots el que ell i jo compartíem. Aquesta necessitat imperiosa de sexe, de follar.
―Però tu folles amb la teva dona.
―Saps que havia escrit molt sobre la vostra relació? ―en Marçal va forçar el canvi de tema, per no explicar com anava la seva relació amb la seva estimada Mar.
―No ho sabia.
―Crec que vau fer un intent d'escriure sobre la vostra relació, però no va funcionar.
―Això també ho explica?
―Vols llegir-los?
―No.
―Fa temps, la primera vegada que vam quedar després de la mort de mon pare, vaig preparar-te un pendrive amb tots els seus escrits que tenen a veure, de forma directa o indirecta amb tu, la vostra relació, i les seves inquietuds i necessitats sobre l'amor i el sexe. El duc a la butxaca. Li he dut totes les vegades que ens hem vist des de llavors. Penso que és teu.
―Queda-te'l. ―Va fer en Dani tancant el tema.
Van passar una llarga temprada abans que en Dani no canviés d'idea. En Marçal continuava duent el famós pendrive a la butxaca cada vegada que es veia amb en Dani. No n'havien parlat més, tot i que en Marçal de tant en tant comentava coses que havia llegit en aquells textos. Alguna vegada en Dani s'havia queixat. Fins que un dia li va dir:
―Tu saps massa coses de mi.
―Et molesta?
―Si i no. La veritat és que el que em fot, és que no sé què és el que saps i el que ignores.
―Ja saps que tinc un pendrive a punt per a tu, apunt per si un dia el vols.
―Em fa por llegir textos d'en Joan, no sé si ho resistiria sense reviure la seva pèrdua. Sense posar-me a plorar de nou.
―Intenta-ho. Igual et sorprens.
―De què m'he de sorprendre ―va dir en Dani alarmat.
―Doncs, de què ja ho has paït.
―No ho crec. Encara no he follat amb ningú des que ell no hi és.
―En això podem posar-hi remei.
―Deixa-ho estar, si us plau.
Va callar una estona. En Marçal es va treure el pendrive de la butxaca i el va deixar sobre la taula. En Dani va clavar la mirada als ulls d'en Marçal amb els ulls plens les llàgrimes, però no va arribar a plorar. Quan va abaixar la mirada, va agafar el pendrive, se'l va mirar atemorit, i el va retenir uns instants a la palma de la mà abans de posar-se'l a la butxaca.
